Rodoreda plàstica. L'altra obra sobre paper

Mercè Ibarz

-----

Article traduït al català de: Mercè Rodoreda : una poética de la memoria / [dirección: Joaquim Molas, Carme Arnau, Marta Nadal ; col·laboradores: Maria Campillo, Mercè Ibarz, Eulàlia Miret, Abraham Mohino, M. Berta Morán, Dolors Oller, Xavier Pla, Bartasar Porcel, Roser Porta, Montserrat Roig, Anna M. Saludes.] Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda; Institut d'Estudis Catalans; Cataluña Hoy; Generalitat de Catalunya, 2002. P. 54-61.

-----

Ginebra va significar per a Mercè Rodoreda el lloc de partida de les novel·les que volia fer i de com les volia escriure. Gairebé totes les que va acabar -i fins la que no va acabar, La mort i la primavera- estan imaginades i començades en aquesta ciutat, al mateix temps, a finals dels cinquanta. Una de les primeres novel·les que va engegar, probablement ideada a partir d'una excursió a la Costa Brava que va fer el juny de 1956, quan va anar a Barcelona a recollir un premi que obriria el camí a la seva recuperació editorial, va ser la que amb el temps esdevindria Jardí vora el mar. La va començar la primera quinzena de setembre de 1959 (no la va acabar fins desembre de 1966). Conté una aproximació literària, gairebé única, a una experiència rellevant de l'escriptora en els anys immediatament anteriors: la pràctica del dibuix i el collage, la plasmació gràfica d'un reduït però significatiu univers de figures i colors. Els Vint-i-dos contes, publicats el 1958, havien estat escrits en el primer exili, a França, però ja feia temps que escriure li costava molt, físicament i tot. Des d'aleshores, havia pintat. Ara, després de pintar -com havia pintat després de fer contes i de fer poesia-, tornava a escriure.

El Jardí comença amb l'evocació que el narrador, el jardiner, fa d'un dels amos de la casa, Feliu Roca, pintor del mar que un i altre cop afronta l'aigua com a motiu; més que com a motiu: com a ànima de les seves teles. Un artista en sentit clàssic, segons fa dir l'autora al jardiner: "Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L'havia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que més agrada als americans. I se n'enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l'havien pintat, i el noi... (...) I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors." Projectarà una gran tela, de cinc metres, com volen els americans, però no se'n sortirà, el seu és un altre temps. També hi ha un altre tipus de pintor, una imatge fugaç de l'artista plàstica que Rodoreda hauria pogut ser. El tercer capítol comença amb una altra constatació del narrador: "la senyoreta Eulàlia s'havia fet pintor. Feia una pintura estranya. Pintava gent i tot, però petits, i sempre estaven lluny. També pintava flors. Les feia tal com eren, els comptava les fulles perquè no n'hi faltés cap, i així i tot no li quedaven com les flors de debò. No sé si més boniques o no tant... era una cosa que no es pot explicar. Com el colors, que semblava que tinguessin llum a dintre." Eulàlia tindrà èxit, però li doldrà desprendre's dels seus quadres; la seva actitud s'acosta a la de Dubuffet, a l'art brut i les seves ambigües relacions amb el mercat. A la llum d'aquestes subtils formulacions de la plàstica de la postguerra, la pintura de Rodoreda s'encasta en la seva narrativa. És una altra obra sobre paper, ja que això és el què va fer en plàstica: obra sobre paper, dibuixos i collages que acoloria amb les tècniques de l'aquarel·la i de l'aiguada.  [Inici]

Jardí vora el mar pot ser llegit com al·legoria de l'art dels colors i de les formes. La pintura hi té un paper gens subsidiari, una fina rellevància en el tema i en l'estructura. Pintar i cuidar un jardí són actes i actituds comparables. Rodoreda manifesta així, com tants escriptors del segle xx, la voluntat de trastocar les jerarquies entre alta i baixa cultura, un objectiu que parla prou bé de la radicalitat estètica del seu projecte literari. És també la seva manera de connectar, en aquest mateix projecte, literatura i pintura. Farà dir al jardiner l'expressió "flors de debò", la mateixa que ella emprarà per titular algunes de les Flors que estava escrivint, també aquells anys a Ginebra.[1]

Una altra novel·la que també havia començat en aquells anys posteriors a la dedicació a la pintura acabaria sent Mirall trencat, on la tècnica del collage esdevé forma literària. Una forma llargament desitjada, que va aconseguir després d'un període de pràctica plàstica, sovint dens. Una forma que alimentava la seva imaginació des de la joventut, coetània del collage expandit pel nou art del segle xx, el cine i el seu muntatge. De fet, la seqüència de treball que l'estimularà a la creació durant un temps de concentrada dedicació a la pintura, en el París de 1953, serà aquesta: cine - dibuix/collage - lectura - dibuix/collage - escriptura. És perceptible en una de les cartes que envia al seu amic, parella i mentor Armand Obiols. És dilluns. Dissabte al vespre ha vist al cine un programa sobre Méliès, on van passar El viatge a la lluna. El film li desvetlla la imaginació, el sentit del fantàstic que sempre l'ha atreta i que acabarà fent seu a l'exili, al llarg de tots els seus llibres. L'endemà de veure el film, diumenge, fa un collage i projecta una exposició. Al vespre acaba Mosquitoes, de Faulkner.[2] Després podrà reprendre les primeres notes d'escriptura, escasses, que havia engegat quatre dies abans.[3] Del cine, Rodoreda en va parlar sovint. En són testimoni alguns dels seus pròlegs, la petja profunda del conte "Tarda al cinema", prefiguració de La plaça del Diamant, la seva correspondència i, fet i fet, la seva obra sencera. De pintura va parlar menys; però també ho va fer, sovint per carta, a Obiols, quan ell ja s'havia traslladat a Ginebra i ella encara romania a París. Sabem que visitava el Louvre i que havia descobert l'obra de Klee. Acompanyava la immersió en el Louvre amb la visita a galeries i el seguiment de l'art que la fi de la II Guerra Mundial havia fet començar. Sabia mirar, com sabia escoltar i captar la llengua parlada.

Així comenta una exposició de Joan Miró el 1953 a París: “Ha fet la següent cosa: ha triat un motiu i l'ha repetit, exacte, però amb diferents colors sis o set vegades.”[4]  Minuciosa, atenta, afegeix: “Després [Miró] ha descobert aquella mena de cartó gruixut que teníem al camp Lindeman.[5]  Amb aquest cartó fa moltes filigranes. Hi ha sots, hi fa camins, hi fa formes cremant-lo. Té un cap de mort i els forats dels ulls són dos forats de debò, fets aplicant un ferro roent a la matèria. Després el retalla de manera desigual, fent arestes, hi pinta quatre ruqueries, el fa aguantar entre dos vidrets gruixuts i la cosa serveix per posar damunt d'un moble i fa bonic. Té un quadre amb una figura molt abstracta però amb dos collons molt concrets: són blaus del mig i voltats d'una ratlla esfumada negra i situats on correspon. Després ha fet, sobretot, pintura de decoració, és a dir, per a plafons. Té un fris blau fosc, d'uns quatre o cinc metres de llarg, tot aombrat de negre i sembrat de rodonetes de colors lluminosos. Amb el cartó Lindeman, ha fet una mena de dòlmens damunt un peu de fusta amb motius xinesos. Té un cap de pedra d'aquelles pedres que troba quan passeja per la seva finca, espatarrant. I té una troballa: una forca de pagès, pues i tot de fusta: ha decorat el mànec, però faria més bonic si no l'hagués tocat.”[6] Acaba: "Encara no he escrit novel·la. Ahir a la nit, per escalfar-me vaig llegir En souvenir de barbarie".[7]  El temps de l'escriptura s'acosta, les arts plàstiques i la lectura hi estan fent el coixí.

Els he firmat i tot. I encara els repetiré amb d'altres colors (...) Un té el fons gris i l'altre el té vermell. Hi he fet aquelles figures sense braços, i només de mirar-les et ve com una mena d'alegria de boig"[8]  Però encara hi ha més: "Al matí he començat a escriure: bastant bé. Estic contenta quan veig que puc escriure. (...) He tret del prestatge Geneviève de Gide. Em penso que actualment em serà útil"[9] . Tanmateix, l'empenta plàstica pot més. Quatre dies després, quan ja ha vist el film fantàstic de Méliès, ha fet un cinquè quadre i escriu: "Ja tinc estil i un món"[10]   [Inici]  L'endemà, Rodoreda torna a escriure a Obiols: ha fet un collage i després un altre, una variació: "Els tinc tots dos damunt de la cuina i tot escrivint-te, de tant en tant, me'ls miro. Pensa a fer una exposició i explica com treballa: "Tots els meus quadres són a base d'aquella figura que sembla una ampolla. El que vaig fer ahir, són dues figuretes, una de gran i una altra de més petita, posades de costat. Són gris fosc i la cara, i un sòcol que els fa de peus, els vaig retallar d'una pàgina d'Elle[11] on hi havia, engrandida, la moneda amb el retrat de la reina Elisabet. Els ulls i la boca els vaig fer vermells i els cabells que semblen braços són del mateix color del cos. Al cap els vaig posar un cabàs de color de palla ple de boletes que figuren fruita, verdes i morades: el fons del quadre és de color verd groc molt suau. Espatarrant. El que faré avui seran les mateixes figuretes amb una balança al cap i, en un plat de la balança, peixos vermells. I, per terra, una panera plena de peix"[12].

Al llarg d'aquest juliol de 1953 farà a bones apreciacions de la pintura de Duffy, vívides descripcions del Louvre[13] i argumentarà els seus collages. Per fi, diu, escriu "fàcilment, com si fos la cosa més natural d'aquest món". En una postdata afegeix: "Pintar era una de les vocacions de la meva joventut: o tenir una cas de modes: o tenir una granja plena de pollets."[14] Seguirà pintant i el propòsit de l'exposició continuarà viu, però l'escriptura ja torna a estar en marxa, encara que molt a poc a poc. Escriure serà sempre un objectiu més intens que pintar: "faig poca novel·la i faig molt mal fet. El meu pervindre està en l'escriptura."[15]  Té quaranta-cinc anys i en fa quinze que no ha publicat cap llibre, des del 1938.

També per a Julio Cortázar, corresponsal indirecte de Rodoreda, l'empenta de Miró en aquells anys de postguerra era un estímul. Cortázar, que encara treballava com a traductor i corrector temporer a Ginebra, havia conegut Mercè Rodoreda en una de les estades a la ciutat de Rousseau, com a col·laborador d'Obiols. La carta està adreçada a ell, Joan Prat per a Cortázar. Ella encara pintava, i l'autor que serà de Rayuela hi fa referència: "Dígale a Mercedes que no pude conseguirle el papel en el Bon Marché (creo que ya le hablé de esto en otra carta, pero no estoy seguro). Ya no tienen esa marca, los muy hideputas." Vol veure els amics i els anima: "En París hay una fenomenal exposición de las cerámicas de Miró y Artigas (¿Vio las fotos en L'OEIL?) Son una maravilla, y ustedes deberían venir a París nada más que para verlas (y vernos a nosotros de paso)."[16]   [Inici] L'escriptura havia tornat a poc a poc però, com veiem per la carta de Cortázar, encara el 1956 Rodoreda continuava fent quadres. Aquell mateix any, però, hi haurà un canvi decisiu en el seu món, tan reduït des del trasllat a Ginebra, on pràcticament es pot dir que només té un lector, Obiols: un molt bon lector, sí, però només ell. Aquell any de 1956 se li obre el camí per tornar a publicar a Barcelona. Un dels seus contes, "Carnaval", guanya un premi. És aleshores quan fa l'excursió a la Costa Brava, l'escenari que donarà a Jardí vora el mar, on buidarà part de la seva experiència plàstica. Un altre premi important de la represa editorial a l'interior, el Víctor Català, li serà atorgat al seu recull Vint-i-dos contes l'any següent i es publicarà el 1958. A partir d'aleshores emergeix, no sense dificultats, la Rodoreda mestra del seu estil literari, amb un món ben propi. 

Després d'uns anys de paràlisi literària, quan les seves mans no podien aguantar la ploma ni escriure a màquina però, no obstant, podien cosir, retallar papers i fer collages o agafar llàpisos de dibuix i tubs de colors, li era donat de nou allò que més havia temut perdre, la disciplina de l'escriptura, l'obra. Tanmateix, la dedicació-autodidacta, com sempre- al dibuix i al collage, no havia estat temps perdut. Com diu no sense ironia i distanciament, hi va trobar un estil i un món. Les seves imatges plàstiques són, efectivament, portes obertes a La plaça del Diamant, Mirall trencat, La mort i la primavera... que sorgeixen de la pintura de la postguerra europea (Dubuffet, Sucre) i dels renovadors del segle (Picasso, Klee, els surrealistes, Miró).

No vull dir amb això que l'obra plàstica de Rodoreda tingui l'autonomia de la seva obra literària. Però tampoc em penso que hagi estat només un passatemps. Ni que, en un segle dominat per la interrelació dels gèneres creatius i les temptatives d'escriptors, cineastes i plàstics per trencar les barreres creatives i comunicatives, l'obra sobre paper de Rodoreda (dibuixos en aquarel·les i aiguades, collages) estigui tan allunyada de l'obra, també sobre paper, que va escriure. No ho estan en el seu món, que és també el món que ens ha fet visible.

L'interès plàstic de Rodoreda apareix en perspectiva com una de les seves afeccions més pròpies, de joventut, com deia ella mateixa. Potser en relació a les condicions col·lectives creades per la primera modernitat urbana, als anys trenta. Rodoreda va ser una jove moderna que va compondre la pròpia imatge personal, la interior i l'exterior. El seu gust per les formes de la moda i de la costura, a la qual, durant els anys difícils del primer exili, quan no sabia com afrontar el futur, algun cop havia pensat a dedicar-s'hi de ple, podia ser també una forma d'expressió. Seguia un impuls que li venia de sempre, de la noia sense estudis que va arribar a la literatura a través d'uns dels nous oficis de l'època, el periodisme, que la va posar en contacte amb la modernitat.

Però a partir de 1947 estava sovint malalta i no podia escriure, havia passat circumstàncies doloroses, era una exiliada, no podia publicar el què ja havia escrit, i es va posar a pintar, a mirar dins seu i extreure'n els dimonis. A donar forma al nou món de la postguerra, per poder tornar a escriure. La composició de formes és al capdavall un dels llegats més valuosos de la literatura de Rodoreda, en paral·lel a la configuració d'una novel·la catalana moderna i d'una llengua literària així mateix moderna, del tot personal d'ella i, alhora, del tot col·lectiva; tan col·lectiva que s'ha fet necessària a tantes altres llengües que l'han traduïda. Si no podia escriure, què podia fer que no l'allunyés del seu objectiu? Llegir, sí, però també continuar composant. Així va arribar a la disciplina plàstica. Per osmosi, podríem dir. Per voluntat artística.  [Inici]

Notes

[1] Carta d'Armand Obiols (Joan Prat) a M.R., 15-1-1960. Fundació Mercè Rodoreda (FMR), Fons Joan Prat. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona. El títol d'aquestes proses encara no està decidit, però Obiols recomana no utilitzar "Flors" ni fer cap al·lusió a l'escriptor Henri Michaux. "Preferiria 'Elements de botànica', o una cosa per l'estil -'Botànica per als innocents', 'Flora increïble'. etc." Rodoreda acabarà titulant 'Flors de debò' i aplegarà aquestes proses en el volum Viatges i flors (1980), composat en dues parts, els 'Viatges a uns quants pobles', escrits a Romanyà de la Selva, i les 'Flors de debò'  He analitzat la seqüència temporal d'ideació i escriptura de l'obra de Rodoreda en aquests primers anys a Ginebra i el seu ordre de publicació a Mercè Rodoreda. Un retrat (Edicions 62, 1996. Primera edició: Empúries, 1991), pp. 9-18.

[2] 6-7-1953, FMR. Sobre el film de Méliès: "... és molt divertit. Els habitants de la lluna són una mena d'homes prims que caminen arrupits i botent i, si els claven un cop de bastó, fan un pet com un aglà i es desfan en fumera. I el viatge de la carrossa pel cel, és fantàstic. El més sensacional és la forma i els moviments del cavall. I té trucs tan bons, com per exemple, un home -Méliès- que s'arrenca el cap i el llança enlaire, i ho fa una colla de vegades, perquè cada vegada l'home torna a tenir cap i cada vegada el cap queda enganxat en un pentagrama i els caps són les notes de música". Sobre la novel·la de Faulkner: "... contràriament al que et vaig dir quan tot just l'havia començat, em va agradar molt. Evidentment no és el Faulkner de més tard, però ja és Faulkner en la traça d'insinuar, d'escamotejar, de prendre i deixar la vida de la gent. Té una memòria privilegiada i cap personatge no se li desvia i tots fan el que forçosament han de fer." (El subratllat és seu).

[3] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 2-7-1953. FMR.

[4] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 1-7-1953. FMR.

[5] Camp de refugiats prop de Bordeus, on Obiols (Joan Prat) era el 1943 un dels encarregats. Mercè Rodoreda va viure mentrestant entre Llemotges, un poblet prop de Bordeus i Bordeus. Fons Joan Prat, FMR.

[6] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 1-7-1953. FMR.

[7] Marcel Mouloudji, Gallimard, 1945. Mouloudji (1922 – 1994) va ser un artista polièdric. Va ser conegut sobretot com a chansonnier, un dels més significats de la postguerra a París, on va fer tornar als escenaris les cançons de Jacques Prévert i Boris Vian (va cantar "le Déserteur" en un teatre el mateix dia de la caiguda de Dien Bien Phu i la cançó va ser prohibida). També va escriure cançons i relats, aquests últims de tall memorialístic. Va pintar, va fer teatre i des dels setze anys que era una estrella del cine francès.

[8] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 2-7-1953. FMR

[9] Ibídem

[10] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 6-7-53. FMR

[11] Revista femenina francesa.

[12] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 6-7-1953. FMR

[13] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 10-7-53. FMR. Rodoreda no ha tornat al Louvre des del desembre anterior, escriu, i relata la impressió que li produeix veure d'una tirada la Gioconda, obres d'Ucello, del Tizià, de Veronese, les noves adquisicions de ballarines de Degas, Rubens "(tot és color i pasta suau i rodonesa: mareja)", Van Eyck, Memling, Rembrandt i l'escola holandesa: "Hi ha tant i tant que ja no sé ni el que és nou ni el que és vell ni si tot ja ho havia vist. Vaig quedar desconcertada. Quan van tancar tot em feia mal (...) Abans de sortir, però, vaig travessar la sala Egípcia i no em vaig deixar perdre un cop d'ull als frescos pompeians de baix"

[14] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 13-7-1953. FMR

[15] Carta a Armand Obiols (Joan Prat), 12-7-53. FMR

[16] Carta de Julio Cortázar a Joan Prat, 3-7-1956. L'original està dipositat al Fons Joan Prat, FMR. Publicada a Julio Cortázar, Cartas 1937 - 1963. Ed. d'Aurora Bernárdez. Madrid: Alfaguara, 2000, p. 336. Més detalls de la relació entre els Cortázar i Joan Prat, els he donat a Mercè Rodoreda. Exilio y deseo. Barcelona. Omega. Col. "Vidas Literarias", 2004  

[Inici]